Juniperus phoenicea var. forneri P.P. Ferrer, E. Laguna, R. Roselló & J.B. Peris, 2022

Ferrer-Gallego, P. Pablo, Laguna, Emilio, Roselló, Roberto, Senar, Romà & Peris, Juan B., 2022, Una nova varietat de Juniperus phoenicea (Cupressaceae) per a Castelló i Tarragona, Nemus 12, pp. 87-98 : 90-95

Juniperus phoenicea var. forneri P.P. Ferrer, E. Laguna, R. Roselló & J.B. Peris , var. nov.

Diagnosi. A Juniperus phoenicea sensu stricto habito saepe globulatis densissimum et minoris.Foliis minoris 1-1,2 × 0,9-1mm longis. Strobilis minoribus 6-8mm longis. Galbulis minoris (5) 6-8mm longis. Seminibus 3-4× 2-3mm saepe minoris differt.

Es diferencia de Juniperis phoenicea s. str. per ser planta de menor mida, sense creixement monopòdic ni clara dominància apical i d’aspecte general esfèricglobós o apinyat i molt compacte, copa densa i branques molt atapeïdes, amb els entrenusos més curts; fulles més xicotetes, 1 -1,2 × 0,9 - 1mm; gàlbuls menors, (5) 6 -8 mm; llavors més xicotetes, 3 -4 × 2- 3mm. A banda d’aquestos caràcters, cal destacar que manca del color verd fosc propi de la resta d’exemplars coneguts de l’espècie, i exhibeix més aviat un to lleugerament platejat, sobre un fons verd-grisenc, a voltes mesclat amb el marró-rogenc.

Holotypus: Hs. Castelló , Peníscola (el Baix Maestrat), Cala Argilaga , 30 T 782611 / 4463677, 8-V-2019, P. Pablo Ferrer-Gallego & E. Laguna, VAL 247600 ( Fig. 5 ) . Isotypus: VAL 247601 . Paratypus: Tarragona, Siurana, voltants del poble, 31 TCF2669 , 26-XI-2019, P. Pablo Ferrer-Gallego, VAL 247599 ( Fig. 4 ; in vivo) .

Etimologia: L’epítet “ forneri ” ret homenatge a Enric Forner i Valls (Vinaròs, 1956). Paleontòleg. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València. Investigador en malacologia, tant de mol·luscs fòssils com vivents, que és autor de diverses espècies noves per a la ciència. Fou vicepresident de la Fundació Caixa Castelló des d’on va impulsar l’activitat cultural castellonenca. Actualment és president de l’Ateneu de Natura i director de la revista Nemus . A banda de la seua contribució científica al coneixement del medi natural, ha publicat també diversos estudis d’onomàstica i de llengua catalana.

Notes taxonòmiques i nomenclaturals. Les formes nanes o de baixa talla —en ocasions prostrades— de Juniperus phoenicea han rebut diversos tractaments. Willkomm (1893: 4) va descriure amb rang varietal [“β”] un nou tàxon dins de J. phoenicea , amb un escarit protòleg que indica el següent: “83. Juniperus phoenicea L. Adde : β. prostrata , truncis procumbentibus. In prov. Malac. (Sierra de la Nieve, Reverch.! 1889)”. A l’herbari K (Royal Botanic Gardens, Kew), hem localitzat un espècimen de l’exsiccatum “Plantes de l’Andalousie 1889” d’Elisée Reverchon, citat per Willkomm en el protòleg K 000089200. Aquest sintipus fou repartit amb el número 418, i conté material de J. phoenicea . En concret, l’espècimen K 000089200 es compon de tres branques (amb fulles i dos gàlbuls la branca situada a la part central), i està acompanyat per una etiqueta original impresa de l’exsiccatum de Reverchon, en la qual apareix la següent anotació: “ Juniperus phoenicea L. var. prostrata Nobis / Lange / Sierra de la Nieve, terrains calcaires rocheux. / 10 août.”.

En conseqüència, designem com a lectotip del nom Juniperus phoenicea [“ β ”] var. prostrata Willk., Suppl. Prodr. Fl. Hispan. : 4. 1893, l’espècimen K 000089200 (lectotypus, hic designatus) ( Fig. 6 ).

Cal indicar que el protòleg de Willkomm només fa referència a l’hàbit de les tiges. No obstant, l’estudi del material tipus ens permet identificar-lo com pertanyent a una forma d’altitud de J. phoenicea s. str., amb les fulles i fruits una mica menors a les del tipus de J. phoenicea , i al mateix temps lleugerament majors a les de les plantes castellonenques i tarraconines.

D’altra banda, el material castellonenc i tarragoní podria encaixar amb “ Juniperus phoenicea f. prostrata Debreczy & I. Rácz ”, tàxon descrit per a Portugal, a prop de la localitat de Sintra ( Debreczy & Rácz, 1999), el material tipus de la qual es conserva a BP (holotip) ( Fig. 7 ), amb duplicats a LISC, LISI, i COI (isotips). L’estudi del material tipus ens permet identificar-lo com pertanyent a J. phoenicea s. str. Dissortadament, J. phoenicea f. prostrata Debreczy & I. Rácz (en Stud. Bot. Hung. 29: 87. 1999) és un homònim posterior de J. phoenicea var. prostrata Willkomm (en Suppl. Prodr. Fl. Hispan.: 4. 1893) malgrat que els dos noms s’apliquen a tàxons de rang infraespecífic diferent. Així, d’acord amb allò que s’exposa a l’art. 53.3 del Codi de Shenzhen (Turland et al., 2018), el més recent, J.phoenicea f. prostrata Debreczy & I. Rácz , és il·legítim.

Atés l’hàbitat colonitzat —vegeu-ho més endavant—, durant el procés d’identificació de la planta d’Irta també es va plantejar que es poguera tractar d’una forma de J. phoenicea subsp. turbinata (Guss.) Nyman [≡ J. turbinata Guss , J. phoenicea var. turbinata (Guss.) Parl. ], molt especialment després d’haver-se atribuït a l’esmentat tàxon la identitat d’allò que es va descriure com a J.lycia var. tarraconensis Sennen , citat per als penya-segats de la Punta de la Mora (Altafulla, Tarragona). No obstant això tant pel que fa a l’observació del sintipus (https://c1.staticflickr.com/5/4915/45283291835_ 3777feb0dc_o.jpg), conservat a l’herbari GDA de l’Universitat de Granada, així com d’imatges dels savinars costaners de l’esmentada zona de Tarragona (v.g., http://mediambient.gencat.cat/ca/activitats_galeriabig/galeria_multimedia/espais-naturals-protegits/ camp-de-tarragona/index.html?idGaleria=3114) ens van fer desistir d’aquesta assignació taxonòmica. Una de les principals diferències entre la subsp. turbinata i les plantes d’Irta és que la primera posseeix gàlbuls proporcionalment molt grans, usualment ovoides i de 12-14mm (Franco, 1986), mentre que els fruits de les plantes irtanes tot just abasten la meitat d’aquestes dimensions. A tal efecte, a més d’observacions pròpies dels autors en diverses zones de Portugal, Espanya o els territoris costaners de Còrsega i Sardenya, es van obtindre il·lustracions d’altres dades comparatives facilitades des de Sicília, de la localitat clàssica de la subsp. turbinata ( V. di Dio, A. Troia i S. Pasta, comm. pers.), de la costa italiana de la Toscana ( V. Lazzeri, comm. pers.) i de l’entorn de Marsella ( E.Véla i D.Pavon, comm. pers.), que evidenciaven clarament aquestes diferències.

Aquest caràcter de la grossària, forma i dimensions dels gàlbuls, és de fet el que ve considerant-se com a més important a l’hora de diferenciar tal planta de les genuïnes J. phoenicea en altres països propers ( Lebreton & Rivera, 1988; Dzialuk et al., 2011, Pavon et al. 2020), al temps que també poguera ser un caràcter addicional el nombre de llavors, ja que de conformitat amb Pavon et al. (2020) serien 4-7 (9) en la subsp. turbinata i (3) 7-10 (13) en la subsp. phoenicea . Aquest darrer caràcter podria tindre menor valor en el nostre cas, ja que un dels caràcters que cal esperar en les formes nanes de plantes llenyoses és una menor quantitat de llavors. Un cop realitzades les medicions de 30 gàlbuls recol·lectats dels exemplars de Cala Argilaga, la dimensió mitjana observada fou de 0,826± 0,083 × 0,767± 0,065cm, allunyant-se per tant aquestes mides ben poc de la forma esfèrica , més característica de la subsp. phoenicea . El nombre de llavors trobades fou de 6,200 ± 1,324, valor que es troba en la franja de transició entre ambdues subespècies, encara que si atenem a allò que s’indicà adés sobre la influència del nanisme, és més prudent decantar-se cap a la subsp. phoenicea . Convé destacar que es van observar un nombre rellevant de llavors inviables, 1,733 ± 0,907 per cada fruit, en contra de 4,467 ± 1,196 viables. Com a criteri addicional en favor de la subsp. phoenicea cal senyalar que a les zones properes a la microresereva Cala Argilaga podem trobar exemplars dispersos de J. phoenicea que per les seues característiques corresponen clarament a la dita subsp. phoenicea , sense trets de nanisme. Fins ara no s’han localitzat plantes de la subsp. turbinata a la província de Castelló.

Hàbitat. L’hàbitat en què creixen els exemplars de J. phoenicea var. forneri en la serra d’Irta se situa en segona línia litoral, localment defensat per una barrera de màquia de Querco cocciferae-Lentiscetum Br.-Bl., Font Quer, G. Br.-Bl., Frey. Jansen & Moor 1936 amb particular abundància de margalló ( Chamaerops humilis ), que caracteritza gran part del front costaner de la serra d’Irta ; s’allunya per tant de l’hàbitat òptim de la subsp. turbinata , que creix directament sobre dunes o a les roques del penya-segat litoral, i precedeix eixa mateixa línia de màquia amb margalló. Es tracta d’un matollar dins del qual aquesta espècie resulta codominant amb diverses espècies de matollars termòfils, i que conforme a la revisió de Stübing et al. (1989) correspondria a una forma succesionalment avançada de transició al Querco cocciferae-Lentiscetum d’estepar romeral de Rosmarinion officinalis Br. -Bl. Ex Molinier 1934, expressat localment mitjançant la subassociació anthyllidetosum cytisoidis pertanyent a l’associació Anthyllido cytisoidis-Cistetum clusii Br. -Bl., Font Quer, G. Br.-Bl., Frey. Jansen & Moor 1936 corr. O. Bolòs 1967. Es tracta d’un matollar que a zones properes de la serra d’Irta presenta una forta dominància d’ Anthyllis cytisoides , però que a la zona on creix aquesta forma peculiar de savina negral exhibeix una major abundància de Cistus monspeliensis , Rosmarinus officinalis i Erica multiflora . Conforme a Stübing et al. (1989) aquesta subassociació s’instal·la de forma preferent sobre sòls de “terra rossa” amb descalcificació superficial i propers a la costa, que tenen com a principals diferencials a C. monspeliensis i Urginea maritima , i als quals localment poden afegir-se nombroses espècies herbàcies i bulboses que a la serra d’Irta solen associar-se a aquest tipus de sòls en posicions molt properes a la línia litoral, com ara Erodium sanguis-christi, Narcissus assoanus, Romulea columnae, etc. Entre les espècies que correspondrien a l’etapa de màquia, a més de la mateixa savina, abunden els peus de Chamaerops humilis , i en menor mesura Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus , Pistacia lentiscus o Quercus coccifera . Convé destacar que, encara que les visites es van realitzar al febrer de 2018 i maig de 2019, i que en general tots dos anys no han estat pronunciadament secs, la vegetació presentava un aspecte aclarit i amb dominància de mineralomassa, per l’escassa densitat foliar d’arbustos que localment posseeixen un marcat comportament malacòfil, en especial els ja citats C. monspeliensis i E. multiflora . Malgrat la singularitat paisatgística de les savines nanitzades, la composició florística enregistrada no és substancialment diferent a la de zones properes amb absència de J. phoenicea var. forneri visitades en anys anteriors, per la qual cosa creem que aquesta formació vegetal no és mereixedora per ara d’una descripció formal en qualitat de variant, fàcies o qualsevol altre estatus sintaxonòmic.

A Siurana ( Fig. 4 ), els exemplars s’han localitzat als voltants del poble, als penyals i ambients assolellats, dins d’una vegetació de pi blanc ( Pinus halepensis ). No s’han observat a Siurana exemplars de morfologia intermèdia amb J. phoenicea típic.

En previsió del potencial interés taxonòmic de la planta, es realitzà un cens orientatiu d’exemplars, i es trobaren al voltant de 40 exemplars - A. Navarro, com. pers., i cens posterior dels autors- per a una superfície de 0,4 ha dins de la microreserva de flora Cala Argilaga. Açò implicaria una densitat esperable de fins a 100 exemplars /ha. Encara que es van revisar zones properes de contacte, es va observar que el tipus de matollar en el qual creix l’espècie, desapareix ben prompte en favor de la màquia i del pinar de Pinus halepensis .

Figures

FIGURA 4.Exemplar de Juniperus phoeniceO var.forneri (Siurana,Tarragona).

FIGURA 5. Holotip de Juniperus phoenicea var. forneri, procedent de Cala Argilaga (Peníscola, Castelló) conservat a l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València (VAL). Holotype of Juniperus phoenicea var.forneri, from Cala Argilaga (Peníscola,Castelló) and preserved in the herbarium of the Botanical Garden of the University of Valencia (VAL).

FIGURA 7. Holotip de “Juniperus phoenicea f.prostrata Debreczy & I. Rácz”,BP 682582.Herbarium BP,reproduït amb permís. Holotype of “Juniperus phoenicea f. prostrata Debreczy & I. Rácz”, BP 682582. Herbarium BP, reproduced with permission.

FIGURA6.Lectotip de Juniperus phoeniceO var.prostrOtO Willk.,K000089200.Herbarium K,reproduït amb permís.